Vaig estudiar Comunicació Audiovisual ja fa uns anys. Després d’un temps treballant en edició de fotografia i vídeo, vaig decidir fer un gir a la meva carrera.

Sabia que no volia seguir amb el que havia fet fins aleshores, però no sabia què fer. Era una nova oportunitat de refer el meu camí, però també suposa una gran responsabilitat i un esforç. El que tenia clar era que havia de millorar el meu anglès, així que vaig decidir anar a Irlanda a fer-ne un intensiu.

En aquell viatge vaig decidir llançar-me a estudiar programació i vaig tornar a Barcelona amb moltes ganes d’intentar-ho.

M’havien dit que no tindria possibilitats per a la meva edat: “els joves avui estudien programació des de petits, no arribaràs a tenir un bon nivell”. Segurament tenien raó, però aquesta gent no tenia en compte tot allò que puc aportar: saber tractar clients i companys, organització de projectes i resolució de problemes. Al final, l’edat és un grau, diuen.

Em vaig llançar, i em va anar genial! A més de gaudir moltíssim, abans d’acabar el curs de programació ja tenia feina a una multinacional.

Allà vaig aprendre moltíssim i em sentia molt valorada professionalment, però alguna cosa no m’hi encaixava. No em sentia feliç. Sempre he tingut la necessitat d’aportar el meu granet de sorra a la societat i en una multinacional que treballa per a altres multinacionals no ho podia fer.

Aleshores vaig fer un nou gir a la meva carrera: vaig emprendre. Sense clients ni res segur vaig decidir deixar la meva feina i començar a treballar per a petites empreses.

Un cop més, vaig encertar amb la meva decisió: estic superorgullosa del que estic fent i molt contenta per la gent que estic coneixent. Per molts anys més!